Nens robats

Davant la passivitat d'una gran part de la població, fa temps que pares i mares busquen els seus fills robats a l'estat espanyol. Una pràctica que es va començar a dur a terme durant la dictadura franquista, però que va durar fins ben entrada la transició.

Espanya el país de la indignitat i la impunitat, compta amb persones i institucions que van fer un negoci del robatori de nadons. La principal d'aquestes institucions, va ser l'església catòlica, amb connivència amb les sempiternes corrupteles de les institucions de la dictadura, i del seu funcionariat. Pràctiques que les institucions anomenades "democràtiques" van heretar, en heretar funcionaris, i pràctiques corruptes de la dictadura.

Tot plegat amb el manteniment dels privilegis, situats sempre per sobre de les lleis; no cal esmentar les lleis del franquisme, doncs estaven fetes per ser transgredides pels privilegiats, o fetes per estar al servei d'aquests. Sinó les lleis de l'anomenada Espanya post-franquista, que van continuar essent burlades pels poderosos.

En el fons en aquesta pràctica de robar nens, hi ha subjacent la constant de rics contra pobres.. Els nens robats eren fills de mares pobres o joves sense recursos, o sense capacitat de decisió. Els beneficiaris d'aquests nens robats eren els qui podien pagar per ells, amb diners o amb favors. I com no, els grans aprofitats d'aquests robatoris, van ser els peons de l'església catòlica, que no sols van exercir com a negociants adquirint un benefici monetari, sinó que van ser àrbitres, i directors de tot aquest tràfic.
També va haver-hi un robatori de nens fills d'opositors al feixisme, amb una clara intenció d'extermini ideològic, un component més de l'Holocaust espanyol.

No són tan culpables els pares que buscaven fills per donar-lis unes vides millors. Sinó l'església que va exercir d'amo i de senyor, emulant al Deu que diuen representar; per fer, i desfer la vida de nens innocents, mares indefenses, i families que van passar a ser administrades passional, i afectivament, gracies al negoci de la institució catòlica.

De tot plegat en resulta una perfecta imatge d'Espanya, un país que ha transigit davant la impunitat, i el silenci. Una població a qui ara li espera el fruït merescut de tants anys de mirar cap un altre lloc, i aixecar les copes per brindar absent a les desgracies de la majoria sense veu, ni capacitat de inserció democràtica.